Viure perillosament Vol. 03

A la meva vida sempre hi ha hagut moments de rebel·lia. Un d’ells, per varis motius i no el primer (tampoc el darrer) fou, des que vaig poder fer-ho (és a dir, després dels canvis hormonals de la pubertat), deixar-me barba. Després d’alguna que altra discussió primerenca amb els pares i decepció controvertida amb la bona de l’àvia, em donaren per impossible, sobretot en la meva etapa post-Belles Arts. En aquells primers moments de canvi d’aspecte físic em titllaren de rodamón (de fet no feien servir aquest vocable políticament correcte), de mariner dipsòman (tampoc usaven aquest suau terme) o de nàufrag... De fet, com que llavors tot em relliscava, m’era ben bé igual... Temps després però, dur barba significà que estava sense parella estable, així que les que coneixien el meu codi (i les que no també) em seduïen sense pietat ni massa problemes; era un home fàcil, què hi farem...

Ara, ja madur (ehem) i amb parella estable (i que duri!), dur barba només significa que és l’època de l’any que comprèn d’octubre a abril (ambdós inclosos). Aquest hivern, però, després de passar tanta calor i davant les esgarrifoses notícies sobre el canvi climàtic i l’inevitable augment de les temperatures futures, havia començat a plantejar-me que l’any vinent no seguiria amb aquesta tradició de quasi un decenni. Quan ja m’havia pràcticament convençut, quina no ha estat la meva sorpresa al veure el gran manifest (i no pas precisament groc) dels barbuts de la web! Per aquells que desconeixeu de què estic parlant, aquí el reprodueixo:

When you've been wearing beard for a while, the day that you finally shave it off everybody goes like "dude, you really look better, you seem younger". That's why beards are cool. That's why we all should wear beards. Because, these days, to commit oneself to such an act whose consequences directly lead you to diminish your beauty and your so called youth is brave, really brave. And the world needs brave people. People capable of believing in their ideals, or their beards, despite everybody's opinions. Despite of the fact that everybody's opinions are similar. Despite. To this point, it's quite obvious that these words are not meant to be just a hair thing. It's a proven fact that women do exist, and that hair doesn't grow in their faces. But that's not the point. The point is that they, women, certainly do have ideals. Opinions. Beliefs that shouldn't be shaven. Because they're the reason why you think for yourself. The reason why you're unique. Because they are, after all, what you are. For that, and for the fact that it makes you look interesting, wear beard (traducció a sota de tot).

Després d’això, deia, l’any vinent, malgrat la calorada que tornarà a fer (i a diferència d’aquells primerencs moments de protesta post-adolescent), seguiré amb la tradició de deixar-me barba altre vegada quan estigui acabant el mes d’octubre...

(Quan has dut barba durant un temps, el dia que decideixes afaitar-te tothom et diu “tiu, de veritat, estàs molt millor, sembles més jove”. Per això molen les barbes. Per això s’ha de dur barba. Perquè en els temps que corren, cometre voluntàriament un acte la conseqüència directa del qual és delmar la teva bellesa i la teva aparent joventut és valent, molt valent. I el món necessita de gent valenta. Gent capaç de creure en els seus ideals, o en la seva barba, malgrat les opinions dels demés. Malgrat que les opinions de tot el món siguin les mateixes. Malgrat això. Arribats a aquest punt és evident que aquestes paraules no pretenen quedar-se només en l’àmbit capil·lar- és un fet cert que existeixen les dones, i que a elles no els creix pèl a la cara (excepte rares excepcions). Això és el que menys importa. Perquè les dones sí tenen ideals. Opinions. Principis que no han de ser afaitats. Perquè et permeten pensar per tu mateix. Perquè et fan ser únic. Perquè són, al capdavall, tot el què tu ets. Per això, i perquè et fa semblar interessant, duu barba. Wear beard).

Viure perillosament Vol. 02

Avui se m’ha ocorregut que, si ens paguessin per equivocar-nos el 70% dels cops, treballar seria més divertit... El treball aquí, potser més que en cap altre lloc on han tingut el privilegi de gaudir dels meus serveis, és com creuar repetidament la frontera entre el plaer i el dolor. A qui no li agrada traspassar-la de tant en tant?

El dolor provocat aquí no és tan físic com anímic, però sempre ha estat permissible... sempre que es mantingués per sota del nivell greu o no es notés com s’exercia. De vegades, ni això. Està ben fet o no el fet d’usar la força –de la mena que sigui- en la feina? He sentit tota mena d’arguments per part de tothom. Però potser s’hauria de discutir fins a quin punt es pot provocar un dolor no físic...

Si em doneu una palanca prou llarga puc fer moure el món. Ja tenia raó ja el vell d’Euclides fa milers d’anys: amb la pressió adient es pot fer fer qualsevol cosa a qualsevol persona... confessar, agafar baixes per depressió (i no per picades de mosquit), encarar-se amb els companys, trair, mentir, robar... Fins a quin punt els que ostenten el poder poden arribar a fer quelcom? O formulat d’una manera millor, no és fins a quin punt poden arribar a fer quelcom a una persona, sinó fins on estan disposats a arribar per tal d’obtenir el què volen. El museu, però, malgrat haver-ne vist de quasi tots els colors, encara no ha presenciat –si més no en els darrers vuitanta anys- cap tortura (si més no física) o assassinat...

Tornant al dolor no físic. Alguns fets que me’n provoquen són: veure com els subalterns són quelcom impersonal per segons qui; veure que només són una estadística que ha de quadrar a fi del mes; no veure decència, honor ni dignitat en segons quins indrets (tant de sales com d'ofcines); estar-ne fart d’imbècils, companys hipòcrites de somriure fàcil, trossos de soca, enzes, caragirats, fills de puta, sonats, carallots i mal parits dels collons; no suportar les constants estupideses de la gent i menys encara si tenen poder, duen placa, són polítics o llepaculs; adonar-se’n que certes posicions garantitzen la corrupció, la manca de sinceritat i una manera irritant d’expressar-se en les suposades altes esferes. L’estupidesa, però, no és un tret inherent. Irònicament, veig que no només els idiotes creuen que tant sols ens sustenten els ossos.

He viatjat quilòmetres i quilòmetres i, pel que sembla, varis segles emocionals fins aquest forat oblidat de l’Ètica, el Coneixement vertader i la Intel·ligència. Provoca dolor, també, no tenir el coratge suficient com per anar-me’n d’aquest indret de mala mort.

Malgrat això, crec que sempre hi ha esperança i, quina millor plasmació d’aquest sentiment sinó manllevant paraules d’un poeta anglès: Amb el dolç pas del temps, però, aquesta hora aviat semblarà com un dia. Això de viure té més a veure amb la humanitat que amb la superba.

Em pregunto on hauria situat Dant uns personatges com els que ens dirigeixen (fora i dintre del museu). Amb els lladres? No, no tinc cap motiu per sospitar que hagin robat mai res, si no és el que qualsevol empresari estafa a Hisenda si vol que el seu negoci sobrevisqui, i això no es pot pas considerar un pecat. Entre els corruptes? Però, de quina altra manera es pot portar, un negoci? Entre els violents? No, no és el cas... no me’ls veig amb els membres arrencats d’un en un, com a Argenti, a mans dels seus companys pecadors. O potser entre els avariciosos, condemnats a empènyer una pedra ben feixuga per tota l’eternitat, entre les pedres d’homes com ells? Entre els hipòcrites? Ben cert però, s’hauria mostrat misericordiós Dant amb ells? Hauria deixat els gerents, directors i polítics a les portes de l’Infern, entre els oportunistes? No ho sé, però sempre és bo saber on he de situar els hipòcrites i els oportunistes.

Un dia vaig llegir un article de ciència sobre uns experiments fets a persones que patien d’Alzheimer. La majoria havien perdut l’ús del mecanisme cerebral que els servia per determinar en quin moment tenien gana o estaven tips, i si els donaves menjar sense parar, podien menjar i menjar, sense adonar-se del fet que acabaven de fer-se’n un bon tip i no podien tenir gana. De vegades penso que a la gent que pateix d’avarícia els passa una cosa semblant: el concepte prou ha desaparegut del seu malaltís cervell.

Celestí V va renunciar al papat per tal d’evitar el poder d’ofici. Quina diferència amb alguns que ens governen, extramurs o no, que estan disposats a renunciar a qualsevol aspecte de la seva feina, sempre que no sigui el poder i els beneficis de la seva posició. Dant els obligaria a córrer enmig d’un camp de cucs plorant llàgrimes i sang; potser seria un càstig excessiu per les seves negligències professionals, però em puc entretenir un xic imaginant-me aquesta situació mentre acabo les següents frases... Per avui ja n’hi ha prou. He quedat ben descansat...

Sóc un peregrí en una terra d’infidels.

Viure perillosament Vol. 01

A principis de segle, del XX és clar, els més veterans (no necessàriament ancians) de les antigues cases de repòs (bon eufemisme per denominar els manicomis), aquells que ni els combinats mortífers de les píndoles ni les pallisses, els maltractes i vexacions constants dels zeladors aconseguien fer desaparèixer, estaven tancats perquè deien representar un perill tant per a ells mateixos com per a la bona gent de l'exterior. El cert, però, és que aquests supervivents no eren ximples, ja que adquirien una irònica o, si més no, inquietant saviesa.

Un quant temps després, fa ja una dècada, arribat a port en aquesta mena de sanatori culturalment mancat de salut, uns altres veterans (ni ancians ni savis) em van sorprendre per la seva actitud. Fou llavors quan vaig saber d’un dels mals que més els podia colpir, un mal perillós que els podia deixar fora de combat de manera definitiva. Una manera infal·lible de saber si algú patia d’aquest mal era observar-lo només uns instants i veure si tenia la mirada perduda en l'infinit.

Per intentar posar-hi remei i no caure en aquest estat de mirada perduda, un bon grapat del personal de sales, acaba, inevitablement, pensant massa durant les seves llargues i inacabables hores de feina. I pensar massa és tan dolent com pensar massa poc (i, si no, que li ho preguntin a més d'un). Pensen en tot el que feixugament duen i en el temps que han d’arrossegar encara minut a minut... Pensen en plats de cuina, en sexe, en hipoteques, en sexe, en esports, en sexe, en malalties, en sexe, en el cotxe nou, en sexe, en nois o noies, en sexe amb nois, noies, ancians, animals, pals d’escombra, pastilles de sabó o mascarons de proa. Pensen en plans de jubilació, en la casa nova, en germans amb els qui no tenen relació, en roba, en rebaixes, en companys amb els que no es parlen, en llistes negres, en suposades putades, en empelts de plantes... tant és... Pensen o, si més no, intenten fer-ho (o fan veure que ho fan)... Ja he dit, però, que això no és tan perillós per a la seva salut mental com el fet de quedar-se en blanc mirant els murs d'aquest edifici durant hores i hores o recórrer, com un condemnat en una presó turca, amunt i avall o donant voltes en cercle, una distància que es podria mesurar en quilòmetres... D'aquesta manera no poden gaudir els moments, gairebé constants a partir de la primavera, que s’esdevenen a cada instant. Cadascú, i sense voler jutjar a ningú, però, fa el que bona o sanament pot...

El vertader espill de les nostres raons és el decurs de les nostres vides. Sabent que el temps només és un batec de l’univers i que, miris on miris, encara hi ha tot un món nu al nostre voltant, em pregunto: som massa mandrosos per lluitar? Quin sentit té mesurar el temps si mai en tenim?